16 anys de Babau: la carta més difícil

És, probablement, el text més difícil que hem hagut d’escriure en 16 anys de vida de Babau.

Durant tot aquest temps hem viscut de tot: moments màgics i moments molt durs. Hem crescut, hem innovat (sí, som els de les bosses amb llum interior), hem arribat lluny… però també hem comès errors. I avui toca parlar clar, amb el cor a la mà.

Sempre hem dit el mateix: no som grans empresaris; som bons treballadors. Bons dissenyant, creant, innovant, cuidant el producte i les nostres clientes. Però la gestió dels números —que és vital per a la salut de qualsevol empresa— no l’hem sabuda portar com cal. I això, amb els anys, passa factura.

Una història molt personal

També sabem que, segons els “manuals d’empresa”, mai no hauries de barrejar feina, família i amics. Doncs bé, nosaltres ho vam fer tot al revés des del primer dia.

El Lluís i jo som amics des de gairebé tota la vida. La primera persona que va treballar amb nosaltres va ser la Rosa, i el segon, el seu fill, en Víctor. La Berta, cosina del Lluís, va ser qui va fer les primeres puntades Babau amb una màquina de cosir, utilitzant-ne una de la universitat on estudiava disseny —quan nosaltres encara ni tan sols teníem taller propi. I la Laura era la mare d’una companya de classe del meu fill gran. L’única que va arribar per aquelles meravelloses casualitats de la vida va ser la Judit, que de seguida es va convertir en una part essencial del nostre petit univers.

És a dir: Babau sempre ha estat una família abans que una empresa. Bé, potser “família” no és la paraula exacta. És una manera de parlar, i sovint s’utilitza amb massa lleugeresa. Però el que sí que és cert és que totes han estat part de Babau, part de les nostres arrels. Han sentit Babau com una cosa seva, i això —per al Lluís i per a mi— ha estat molt, molt important. Aquesta implicació, aquesta manera de fer, és el que ha donat sentit al nostre camí durant tots aquests anys.

Decisions difícils

Hem passat per moltes situacions en què, per salut econòmica, hauríem hagut de prendre decisions més radicals: reduir, reestructurar o prescindir d’algú quan les circumstàncies ho exigien. Però moltes vegades no les hem pres per culpa del cor. I potser també perquè, per comoditat, ens hem aferrat a un futur massa optimista —a aquella idea que “segur que anirà millor”, que tot remuntarà d’alguna manera. Però la realitat és tossuda i ens ha passat factura.

I quan diem «factura», ho diem en tots els sentits

Abans d’arribar fins aquí, hem passat per etapes molt dures també a nivell personal. Durant molts mesos (gairebé un any), el Lluís i jo hem estat els últims de la llista: abans sempre anaven els sous, els proveïdors, les despeses… i nosaltres al final. Ho diem sense queixa, perquè és la nostra responsabilitat i perquè creiem que una empresa, gran o petita, ha de ser coherent amb les decisions que pren i assumir-ne les conseqüències.

Per això, a vegades, quan algú parla de nosaltres amb lleugeresa —com si tot això fos fàcil, com si “fer bosses” fos només això i a sobre ens estiguéssim enriquint—, se t’escapa un somriure cansat i penses: si sabessis tot el que hi ha al darrere, tot el que hem viscut per mantenir-ho viu...

El cop final

Durant la pandèmia, com tantes empreses, vam convertir els nostres productes bancaris en línies ICO: són crèdits amb aval públic (l’Estat en garanteix part del deute), que durant un temps redueixen el risc per al banc i donen aire a les empreses. Aquell aire ens va ajudar… però el 2025 aquests avals s’han acabat, i quan l’aval desapareix, el banc deixa de veure la mateixa “seguretat”. Traduït: menys serveis, menys crèdit, més pressió. No cal entrar en xifres, però ha estat un cop dur.

A tot això s’hi afegeix el context del país i del sector. Vivim en un entorn on el totxo i els serveis pesen moltíssim, mentre que la indústria —i en el nostre cas, la fabricació d’accessoris— s’ha anat deslocalitzant. Fabricar aquí és car, i cada any ho és una mica més. El resultat és evident: si vols mantenir la qualitat i fer-ho aquí, el cost és alt i, si vols continuar venent en aquest mercat, el marge es torna mínim.

Els hàbits de consum també han canviat: el retail ha patit, i en moltes botigues de producte sostenible o de “bosses i viatge” hi ha una frontera psicològica molt real —per sobre dels 100 € la venda es desploma. Nosaltres solem ser “els cars de la prestatgeria”, perquè som dels pocs que fabriquem aquí i amb un estàndard de qualitat que no volem trair.

El moment més dur

Tota aquesta suma desgasta. Però el cop definitiu va arribar després de Setmana Santa d’enguany, quan els bancs ens van dir que no. Que s’havia acabat. Que ens havíem de buscar la vida.

I va arribar el moment més dur que hem viscut a Babau: prendre decisions dràstiques i assumir totes les conseqüències. Abans d’arribar-hi, vam intentar de tot: reduccions d’hores, reorganització de tasques, ajustos interns… qualsevol fórmula que ens permetés mantenir l’equip sencer. Però, malgrat tots els esforços, no va funcionar. Les xifres no sortien i el marge de maniobra s’havia esgotat. I al final, no hi va haver alternativa possible: vam haver d’acomiadar tot el nostre equip, persones que han estat molt més que treballadores.

Han estat converses llargues, honestes, plenes de llàgrimes. I tot i així, s’han comportat de manera exemplar: van entendre la situació, ens ho van posar tan fàcil com van poder i només podem agrair-los profundament tot el que han fet per Babau.

Orgull i gratitud

També volem recordar una cosa bonica que ens fa molta il·lusió: la Rosa es va poder jubilar “a Babau”. Era un somni que semblava impossible quan vam començar, i ens emociona pensar que aquests 16 anys també han servit perquè persones com ella arribessin a aquesta fita.

Però no només això: durant tot aquest temps les famílies també han crescut. Hem vist com en Víctor, el fill de la Rosa, s’emancipava i començava una nova etapa amb la seva parella, com ha anat creixent professionalment —i això ens omple d’orgull. Hem vist com el Lluís tenia una filla, com jo he tingut tres fills, com altres companyes han tingut les seves criatures (vuit en total)... Hem compartit vida, alegries, etapes i canvis. I poder dir que Babau ha format part de tot això, que ha acompanyat aquestes històries familiars, és per a nosaltres un orgull immens.

Tornar als orígens

Avui, hem tornat als orígens. Al taller hi som els dos de sempre, el Lluís i jo. Treballem amb tres tallers externs que ens ajuden amb la producció (com ja fèiem abans), pagant per peça com en qualsevol taller; però el dia a dia de Babau el fem nosaltres dos: dissenyar, tallar, cosir quan podem, soldar, patronar, fotografiar, editar, escriure, atendre clientes, preparar el web, mantenir la botiga en línia, gestionar comandes, logística, publicitat, números… tot.

Això vol dir que arribem fins on arribem. Que hi haurà dies en què trigarem una mica més a respondre, a publicar fotos noves o a engegar una campanya. No és desídia ni desordre: és que som dos fent la feina de molts.

Us demanem paciència i us donem les gràcies per la comprensió. Malgrat tot, seguim aquí. No podem —ni volem— “baixar la persiana”. Tenim compromisos que hem de complir, i sobretot tenim una marca que estimem i una comunitat que ens ha sostingut durant 16 anys.

Això no és un final, és un punt i seguit.
Un parar, explicar la veritat i recomençar millor.

Per què ho expliquem

Podríem haver callat, seguir com si res i simplement adaptar-nos. Però això no seria Babau.

Expliquem tot això per coherència, perquè necessitàvem ser sincers amb la gent que ens ha acompanyat tant de temps. Perquè ens fa sentir millor dir la veritat i compartir el que vivim amb totes les persones que formen part de la nostra comunitat —tant si ens han comprat una vegada com si ens segueixen des de fa anys.

Però també perquè creiem profundament que el valor d’una peça canvia quan en coneixes la història: qui l’ha feta, com s’ha fet i per què existeix. Quan hi afegeixes context, emoció i honestedat, l’objecte deixa de ser un producte i es converteix en alguna cosa amb ànima, amb un valor que va molt més enllà del seu preu.

A Babau, la relació amb la veritat sempre ha estat molt estreta. I avui, més que mai, volem que aquesta continuï sent la base del nostre camí.

— Dani i Lluís
BABAU Barcelona