Deixem de fabricar aquí
Després de 16 anys fabricant a casa nostra, hem pres una decisió molt important per Babau.
Una decisió que ens fa il·lusió per una banda i molta pena per l’altra.
Deixem de fabricar aquí.
Dit així sona bèstia.
Ho sé.
Però és la manera més clara d’explicar-ho.
A partir de la nova temporada, tota la producció de Babau vindrà de fora. No perquè ens hàgim cansat de fabricar aquí. No perquè de cop ja no hi creguem. No perquè ens faci mandra defensar allò que hem defensat durant tants anys.
Ho fem perquè, després de molts anys remant contracorrent, hem entès que si volem que Babau continuï, hem de canviar radicalment la manera com produïm.
D’on venim
Babau va començar d’una manera molt senzilla.
Érem dues persones.
Jo cosia.
El Lluís soldava.
I així vam començar a fer les nostres primeres bosses.
Bosses que, de tant en tant, encara ens arriben per fer algun petit arreglo. Algunes tenen més de 10 anys. Algunes gairebé 15.
I quan ens arriba una bossa d’aquelles, gastada, viscuda, tocada per mil històries, però encara funcionant, sempre penso el mateix:
quin espectacle.
Amb els anys vam anar creixent.
Vam afegir gent a l’equip. Vam ampliar espai. Vam comprar màquines. Vam invertir en eines. Vam aprendre moltíssim. Vam equivocar-nos moltíssim també. I vam defensar durant molt temps una idea que ens agradava molt:
fer-ho tot aquí.
Producció pròpia.
A casa nostra.
Amb el nostre taller.
Controlant el producte de principi a final.
El famós in-house, però sense posar-nos massa estupendos.
I n’estem molt orgullosos.
Molt.
Estem orgullosos d’haver creat feina aquí. D’haver treballat amb persones del nostre entorn. D’haver mantingut un taller durant anys. D’haver format equip. I fins i tot d’haver viscut coses tan boniques com veure jubilar-se algú amb nosaltres, com la Rosa.
Això no ho oblidarem mai.
Però fabricar aquí cada cop era més difícil
També hem de ser molt sincers.
Aquest model fa temps que cada vegada era més complicat de sostenir.
No perquè no tinguéssim ganes.
No perquè l’equip no funcionés.
No perquè no estiméssim el que fèiem.
El problema és que fabricar aquest tipus de producte aquí, avui, és complicadíssim.
Cada vegada costa més trobar mans, tallers, oficis, ritmes i estructures que permetin fer un producte com el nostre amb qualitat, continuïtat i un preu final mínimament raonable.
El sector s’ha anat fent petit.
Molt petit.
I no parlo de teoria. Ho hem viscut cada dia.
Treballar amb materials tècnics, fer bosses amb llum interior, muntar estructures complexes, controlar acabats, preparar produccions petites, rectificar, ajustar, repetir, millorar… tot això aquí és cada vegada més difícil.
I si a sobre vols fer-ho bé, pagar sous, assumir estructura, complir amb tot, mantenir taller, màquines, espai i persones, el cost final es dispara.
I això ja ens passava.
Ja costava vendre amb els preus que teníem.
Si haguéssim hagut de carregar al producte tot el cost real d’una producció local completament estructurada, moltes bosses haurien hagut de costar molt més.
I sincerament, no hauria funcionat.
El moment en què tot es va fer evident
Quan es va jubilar la Rosa, vam veure encara més clar que el taller havia arribat a un punt molt difícil.
No per la Rosa, evidentment. Al contrari.
La seva jubilació va ser una d’aquelles coses que et fan sentir orgullós del camí fet.
Però també va marcar un abans i un després.
Ens vam adonar que sostenir aquella estructura, substituir mans, mantenir ritmes, continuar produint igual i fer-ho tot com ho havíem fet sempre era cada vegada menys viable.
I nosaltres, com sempre hem valorat moltíssim el nostre equip, reduir-lo ens feia mal a l’ànima.
Molt.
Però mantenir una estructura que ja no podíem sostenir ens va portar a una situació molt delicada.
L’any passat vam estar molt a prop de tancar.
Molt.
No ho dic per fer pena.
Ho dic perquè és veritat.
Vam tenir un problema financer molt important. I el vam tenir, en gran part, perquè havíem intentat aguantar massa temps un model que ja no donava més de si.
Vam voler protegir una manera de fer.
Vam voler protegir una estructura.
Vam voler continuar fabricant aquí quan tot ens empenyia cap a una altra direcció.
I arriba un moment en què això, per molt romàntic que sigui, et pot enfonsar.
Un any de sacrificis
Després d’aquell moment, ens vam quedar pràcticament sols el Lluís i jo.
Vam reduir l’estructura al mínim.
Vam fer sacrificis econòmics.
Vam fer sacrificis laborals.
Vam dedicar milers d’hores a aguantar Babau sense rebre pràcticament res a canvi.
I ho vam fer perquè no volíem deixar-ho morir.
Però també vam entendre que ja no podíem continuar com abans.
Vam deixar de produir nosaltres dins del nostre taller i vam començar a externalitzar una part de la producció aquí, amb tallers propers.
Durant aquest últim any hem treballat principalment amb tres tallers: dos tallers gestionats per professionals marroquins i un taller gestionat per professionals xinesos.
I això també ho volem explicar amb naturalitat.
Perquè forma part de la realitat del sector.
En el nostre cas, els tallers marroquins amb qui hem treballat tenen una mà espectacular. Molta força, molta destresa i molt ofici. Només cal mirar algunes bosses per veure que saben cosir de veritat.
La marroquineria té molt d’això: de mà, de pressió, de criteri, de saber quan forçar i quan no, de sentir el material, de dominar una màquina que no sempre t’ho posa fàcil.
I ells això ho tenen.
També hem treballat amb un taller xinès aquí, amb una altra manera de fer, més metòdica en alguns processos i també amb molta experiència.
Però treballar així, amb tallers petits, propers, molt manuals i molt dependents de cada persona, també té moltes complexitats.
Ritmes diferents.
Maneres de treballar diferents.
Organització complicada.
Dependència absoluta de qui et pot agafar producció en aquell moment.
Materials que van i venen.
Peces que s’han de preparar abans.
Controls constants.
I moltes coses que, dit amb un somriure còmplice, no sempre són tan simples com semblen des de fora 😉😅
El cas és que fins i tot aquesta solució intermèdia s’ha tornat inassumible.
El problema no era només cosir
Una cosa important: el problema no era només “qui cus les bosses”.
El problema era tot el que envolta la producció.
El Lluís portava molt temps dedicant una quantitat enorme d’hores a tallar, preparar materials, organitzar peces, portar i recollir producció, revisar, corregir i fer que tot avancés.
I això, per molt necessari que sigui, no és el que més valor aporta a Babau ara mateix.
Que el Lluís passi el dia tallant peces no fa que Babau sigui millor marca.
Que jo em passi el dia apagant focs de producció no fa que comuniquem millor.
I ara som només dos.
Necessitem dedicar l’energia a coses que realment facin créixer Babau i millorin el producte.
Pensar millor els dissenys.
Millorar interiors.
Fer millors acabats.
Preparar millor cada col·lecció.
Fer millors fotos.
Comunicar millor.
Atendre millor.
Planificar millor.
Respirar una mica millor, també.
Perquè si tota l’energia se’n va en fer que la producció simplement avanci, no queda energia per construir el Babau que volem construir.
Les màquines també posen límits
Hi ha una altra part important que potser no sempre s’entén des de fora.
Fabricar aquí no només vol dir fabricar més a prop.
També vol dir fabricar amb les eines que tens.
I moltes de les nostres màquines tenen pràcticament la meva edat.
Algunes potser fins i tot més.
Són màquines bones, robustes, dures, de les d’abans.
Però tenen els seus límits.
I per molta perícia que hi posis, per molt que coneguis el material, per molt que t’hi esforcis, arriba un moment en què la màquina també et marca fins on pots arribar.
Hi ha acabats que costen molt més.
Hi ha interiors que són més difícils de fer.
Hi ha precisions que aquí requereixen massa temps.
Hi ha processos que amb maquinària moderna són molt més nets, més estables i més repetibles.
I això també pesa.
Nosaltres volem que Babau continuï millorant.
No volem quedar-nos ancorats en una idea romàntica si això ens impedeix fer un producte millor.
La prova amb Aire
L’any passat vam fer una prova molt important: la col·lecció Aire.
Una col·lecció fabricada fora.
Era una prova, però també era una pregunta molt gran:
podem fer Babau fora sense perdre Babau?
La resposta ha sigut sí.
I no només això.
La resposta ha sigut que podem fer coses que feia anys que volíem fer.
Interiors més rics.
Millors compartiments.
Millors estructures.
Acabats més nets.
Més precisió.
Més consistència.
Més possibilitats tècniques.
La col·lecció Aire ha funcionat molt bé.
Les bosses han sortit bé.
El producte ha agradat.
I ens ha permès veure que fabricar fora no vol dir necessàriament fabricar pitjor.
En el nostre cas, si ho fem bé, ens permet fabricar millor moltes coses.
Allà treballen amb maquinària moderna, processos més preparats i una capacitat tècnica que aquí, amb la nostra estructura, no podíem assolir.
I després d’aquesta prova, ho hem vist clar.
A partir de la nova temporada, tota la producció de Babau vindrà de fora.
Ens fa il·lusió i ens fa pena
Estem contents?
Sí.
Molt.
Perquè això ens obre una etapa nova.
Ens permetrà fer productes més ben pensats.
Ens permetrà millorar interiors.
Ens permetrà tenir acabats més precisos.
Ens permetrà treballar amb materials nous.
Ens permetrà dedicar més temps a dissenyar, comunicar i cuidar millor la marca.
Però també ens fa pena.
Moltíssima.
Perquè tanquem una etapa que ha durat 16 anys.
Una etapa de taller.
De màquines.
De soroll.
De proves.
D’errors.
De bosses fetes una a una.
De llums muntades aquí.
De cremalleres canviades.
De peces tallades.
De prototips estranys.
De models que han funcionat i models que no.
De moltíssima feina.
I de moltíssima vida.
Veure el taller amb les màquines parades fa pena.
No ho amagarem.
Fa molta pena.
Però també sabem que no podíem continuar sostenint una cosa només perquè ens feia mal deixar-la anar.
A vegades, per continuar, has de deixar enrere una part del que has estat.
I això és el que estem fent.
No desapareix Babau
Això és important.
No desapareix Babau.
No canviem qui som.
No deixarem de pensar els productes.
No deixarem de revisar-los.
No deixarem de ser exigents.
No deixarem de posar llum interior.
No deixarem de fer bosses pràctiques, especials i una mica obsessives.
No deixarem de ser nosaltres.
El que canvia és la manera de produir.
Babau continuarà existint.
Però necessitàvem trobar una manera perquè pogués continuar existint de veritat.
No sobreviure a base de patir.
No aguantar per orgull.
No seguir remant contracorrent fins a quedar-nos sense aire.
Continuar.
Però continuar millor.
I per això aquestes rebaixes són especials
Aquestes rebaixes tenen un punt diferent.
Molts dels productes que ara mateix hi ha a la web formen part de les últimes produccions fetes aquí.
Amb el nostre taller.
Amb els nostres proveïdors de sempre.
Amb aquesta manera de fer que ens ha acompanyat durant 16 anys.
Quan alguns models s’acabin, no tornaran igual.
Potser tornaran algun dia reinterpretats.
Potser tornaran amb un altre material.
Potser tornaran millorats.
O potser no tornaran.
Per això, quan aquests dies diem que hi ha últimes unitats, no és només una frase de rebaixes.
En alguns casos és literalment el final d’una etapa.
I volíem explicar-ho.
Perquè si has estat aquí durant anys, si ens has comprat, si ens has llegit, si ens has vist en fires, si tens una Babau antiga a casa o si simplement t’agrada el que fem, creiem que mereixies saber-ho.
Sense maquillatge.
Sense un titular bonic.
Tal com és.
Gràcies
Gràcies per haver-nos acompanyat fins aquí.
Gràcies per haver comprat bosses fetes aquí.
Gràcies per haver-nos permès mantenir aquest model durant tant temps.
Gràcies per haver-nos ajudat a remar contracorrent 16 anys.
Ara comença una etapa nova.
Ens fa vertigen.
Ens fa il·lusió.
Ens fa pena.
Ens fa una mica de tot.
Però sobretot ens dona l’oportunitat de seguir fent Babau.
I això, ara mateix, és el més important.
Dani